Un refugi

Viure en una protectora NO és vida per cap animal. Sembla una idea lògica, però massa sovint ens trobem, per desgràcia, que per algunes famílies som encara la primera opció en què pensen quan per alguna circumstància no poden seguir fent-se càrrec dels seus peluts.

Per exemple, quan s'han de canviar de pis, o hi ha ruptures de parelles, o quan la gata els pareix al jardí i no volen els gatets..., i fins i tot quan les famílies marxen de vacances!!! Amb aquestes línies volem fer saber a tothom que es pugui trobar en alguna d'aquestes situacions i en tantes altres que, tot i que els cuidadors, veterinaris, administratives, auxiliars i tot l'equip de la protectora es bolquen amb un amor incondicional pel benestar dels animals dels centres, aquests no deixen de viure en gàbies, esperant aquella carícia, el seu torn per sortir a passejar o, en el pitjor dels casos però també freqüent, sobreviure a les múltiples malalties que pateixen, a causa del mateix estrès que els provoca l'abandonament. Perquè la protectora NO és ni una residència ni una llar.

Encara avui hi arriben animals en estats lamentables per la irresponsabilitat humana. I pateixen. I nosaltres amb ells...

Per això, si us plau, busqueu opcions més raonables (amics, coneguts, familiars) abans de pensar en la protectora com a organisme que s'ha de fer càrrec de la que fins avui ha sigut la nostra mascota. Difoneu el cas, contacteu amb etòlegs. Sigueu responsables fins al final, tal com hauria de ser sempre.

Els recursos limitats dels refugis (massa sovint al límit de les seves capacitats) NO poden absorbir el volum de tanta irresponsabilitat...